EN EL CEL DE LES MASCOTES

No cal ser un animalista declarat per tenir una mascota, i tots els que en teniu o n´heu tingut, sabeu com es converteixen en els reis de la casa, en uns companys per els nostres fills, ...en resum en un mes de la família.
Per això es tan dur el dia que ens deixen, o com en el nostre cas quan s´ha de prendre la decisió d´ajudar-los a marxar.

Aquests dies ens hem hagut d´acomiadar d´en Frodo, després de catorze anys amb nosaltres, us podeu imaginar el sentiment.
Un, no va poder quedar-se a la sala del veterinari i un altre va voler que es trobes acompanyat dels que l´estimàvem fins a l´últim segon de consciencia.
Al sortir, a la sala d´espera només estava ell, els ulls vermells i el nas moquejant, i la tornada a casa va ser trista, buida i silenciosa.




Comentaris

  1. Buf Marta... què dur... entenc perfectament el que expliques, com se'ls estima d'una manera difícil d'entendre per als qui no tenen animalons.

    L'última mascota que vaig perdre va ser un gat recen nascut amb qui no vaig estar ni 24 hores, la majoria d'elles les va passar a l'hospital a la incubadora amb hipotèrmia. Quan va morir vaig passar dies plorant, però em van dir una cosa que em va ajudar molt: has fet tot el que has pogut per ell... i aquesta poca vida que ha tingut has fet que fos la millor possible.

    Ara tinc un gat de 14 anys que vius amb els meus pares, malalt de càncer de pàncrees des de fa un any, i em repteixo el mantra tot sovint: li he donat la millor vida, l'he estimat i he fet tot per ell. Si no hagués estat per la nostra familia, vés a saber com hauria viscut.

    El vostre gat també va tenir la millor vida i la millor familia, segur que va marxar en pau i agraït.

    Una abraçada molt gran

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per les teves paraules.
      Si. Jo també penso que, l´hem estimat i cuidat i crec sincerament que ells ho saben. Però malgrat tot es troben a faltar, ja ho saps.
      Una abraçada

      Elimina
  2. Marta, ho sentó molt, es molt molt dur. Com be dius ja està en el cel dels animalons.

    Un petó moly fort.

    olga

    ResponElimina
  3. Oh !!! quina peneta, ho sento molt. Jo he perdut dues de les meves gatetes amb dos anys i entenc perfectament el que dius. Pots estar segura que ha tingut una bona vida i una bona casa, encara que a nosaltres ens agradaria que estiguessin amb nosaltres molt mes temps. Ja se que cap altre gat pot ocupar el seu lloc, però pots donar l'oportunitat a un altre gat abandonat a viure millor adoptan-lo. Jo he adoptat dos de la perrera i encara que no es el mateix ni mai seran les meves estimades gatones tenen una altre oportunitat i amb això em quedo. Una abraçada i un petonet a ell allà on sigui.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars